El passat 11 de setembre, a l’acte institucional que es va celebrar al Pati del Castell de Masricart, l’alcalde Roc Muñoz ens va oferir un discurs en el que agafant les paraules d’un article del periodista Juan Cruz titulat “Por amor a Catalunya”, ens acabava dient que el procés d’autodeterminació de Catalunya s’ha convertit en un conflicte social, en un conflicte entre el poble català i el poble espanyol. Res més lluny de la realitat.

Escric aquestes línies nou dies abans de l’1 d’octubre, dia en que Catalunya està cridada a votar en un referèndum per escollir el seu futur polític, però també escric aquestes línies l’endemà que les forces de seguretat militaritzades espanyoles de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional, hagin detingut quinze alts càrrecs i funcionaris públics de la Generalitat de Catalunya, hagin assaltat diferents Departaments del Govern i fins i tot hagin intimidat sense èxit la seu de la CUP a Barcelona. Aquests fets ens constaten, un cop més, que això no és una qüestió de Catalunya contra Espanya o d’Espanya contra Catalunya, sinó que és una qüestió de l’Estat Espanyol contra Catalunya. Un Estat que va aniquilar l’Estatut de Catalunya, que no ha mostrat diàleg en cap de les propostes de millora de l’autogovern de Catalunya i que, sota l’ombra del govern del Partit Popular, ha gaudit sovint de les complicitats i dels silencis socialistes, ajudades per les seves batalles internes a l’hora de decidir quin tracte donen a Catalunya.

Tot plegat no ens fa més que demostrar que les legítimes aspiracions polítiques de Catalunya es veuen confrontades frontalment amb l’Estat espanyol, però no contra Espanya i la seva gent. Un Estat que aquest 20 de setembre ens ha demostrat que segueix aplicant els mateixos mecanismes de persecució política i de les llibertats de premsa i reunió que porta aplicant des de l’any 1939, és a dir, uns mecanismes propis del franquisme que no ha mort, però que Catalunya ha decidit enterrar per sempre més.

Per això escric aquest article, per amor a Espanya i als seus pobles, als germans de Castella, als que reclamen que “León no és Castilla”, al poble gallec, als companys bascos, a tots i cada un dels germans del poble andalús i a tot el conglomerat de confraternitat que ens uneix, encara que sigui en Estats polítics diferents. I no hi ha res que em sàpiga més greu que veure com al nostre entorn alguns segueixen creient que això és una batalla entre persones i que genera conflictes al Parlament i als dinars familiars. Què hi ha més ric que la confrontació i el debat d’idees? Sigui en l’àmbit que sigui. Però aquesta voluntat de manca de debat ha arribat fins a l’extrem que a la Canonja no s’han facilitat locals municipals pel referèndum, s’ha donat l’ordre d’arrencar cartells polítics, no s’ha autoritzat l’ocupació gratuïta de l’espai públic per realitzar actes polítics i el que ens queda per veure. 

Pel que s’ha demostrat en aquests últims anys, el debat de les idees a Catalunya pretén ser enterrat amb els ciments de la Constitució, però poc es pensaven alguns que aquests ciments constitucionals pateixen aluminosi i el primer lloc en esquerdar-se ha estat a Catalunya. Només caldrà una sacsejada final perquè tot caigui pel seu propi pes i els Països Catalans esdevinguin lliures, així com la resta de pobles estimats del que avui coneixem com Espanya.

Joan Pons Solé

Regidor de la CUP a l'Ajuntament de la Canonja