L’1 d’octubre és la data senyalada perquè Catalunya decideixi lliurement el seu futur polític, així és com ho ha anunciat el Govern de la Generalitat recentment. Aquesta data ve de lluny, de molt lluny. Alguns poden pensar que tot això és fruit de la improvisació, la desorganització i la tossuderia de pocs, però s’equivoquen. Lluny de la confrontació entre els pobles, el referèndum de l’1 d’octubre pretén confrontar futurs polítics i models d’Estat. La CUP sempre hem cregut que ens cal un referèndum per canviar-ho tot, per canviar abandonar el règim hereu del franquisme, per construir un país des de baix, per garantir els drets socials i la sobirania popular en tot allò que ens afecta al dia a dia (sanitat, habitatge, medi ambient, condicions laborals, alimentació, etc.).

Lamentem profundament que alguns titllin la proposta de referèndum d’il·legal, quan per tots és sabut que s’ha treballat incansablement perquè l’Estat espanyol l’autoritzi i segueixi el guió que tants d’altres països del món han seguit. S’han fet tots els esforços per tal de trobar una via acordada perquè el poble de Catalunya pogués decidir lliurement el seu futur.

Els Pactes sobre Drets Civils i Polítics i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals, aprovats per l’Assemblea General de Nacions Unides el 19 de desembre de 1966, ratificats i en vigor al Regne d’Espanya des de 1977, reconeixen el dret dels pobles a l’autodeterminació com el primer dels drets humans. Fins i tot la Constitució espanyola de 1978 determina al seu article 96 que els tractats internacionals ratificats per Espanya formen part del seu ordenament intern i, en l’article 10.2, estableix que les normes relatives als drets fonamentals i les llibertats públiques s’interpretaran d’acord amb els tractats internacionals aplicables en aquesta matèria. 

Per la seva banda, el Parlament de Catalunya ha expressat de manera continuada i inequívoca el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Així es va manifestar en la Resolució 98/III, sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana, adoptada el 12 de desembre del 1989, i ratificada en la Resolució 679/V, adoptada l’1 d’octubre del 1998, en la Resolució 631/VIII del Parlament de Catalunya, sobre el dret a l’autodeterminació i sobre el reconeixement de les consultes populars sobre la independència, adoptada el 10 de març de 2010. Més recentment, la Resolució 5/X del Parlament de Catalunya, per la qual s’aprova la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya i la Resolució 306/XI, adoptada el 6 d’octubre de 2016, sobre l’orientació política general del Govern, han afirmat el dret imprescriptible i inalienable de Catalunya a l’autodeterminació i han constatat l’existència d’una majoria parlamentària favorable a la independència. Paral·lelament, la Resolució 1999/57 sobre “Promoció del dret a la Democràcia” de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides va proclamar els llaços indissolubles entre els principis consagrats a la Declaració Universal del Drets Humans i els fonaments de tota societat democràtica.

Negar aquesta realitat, amagar el cap sota l’ala i fugir d’estudi, és no voler afrontar els problemes amb valentia. Per això, tots els passos que haurem de fer des d’ara fins l’1 d’octubre, seran passos que requeriran de molta decisió i fermesa. L’Estat espanyol, acompanyat dels partits polítics que li donen suport per activa o per passiva, ens voldran fer por amb inhabilitacions, imputacions i prohibicions, però com que ja hi estem acostumats, això no ens ha d’espantar a l’hora d’exercir un dret tant fonamental com és el del vot, que no te’l neguin!

Joan Pons Solé

Regidor de la CUP a l'Ajuntament de la Canonja