Obres la porta de l’ajuntament, saludes a les treballadores d’atenció al ciutadà, treus la cinta que separa el poble del poder, puges fins al primer pis, de refiló veus a l’equip de govern fent tertúlia al seu despatx, entres a la sala de plens, saludes als pocs regidors que, com jo, arriben cinc minuts abans, i saludes al secretari i a l’interventor. Comença el Ple, amb un to de veu sigil·lós l’alcalde anuncia cada punt, aproves per assentiment, de tant en tant votes alguna cosa en contra, fas alguna pregunta i algun prec, escoltes les respostes sovint fora de to i marxes sense abans tornar a treure la cinta que, aquest cop, separa el poder del poble.

Tristament aquesta pot ser la dinàmica institucional en la que un pot caure quan és regidor a l’oposició a l’Ajuntament de la Canonja. Però als que ens agrada treballar des de les entitats, des dels moviments socials, des de l’activisme i també des de l’àmbit professional, sabem que la institució no ho és tot.

Podria fer el meu darrer article al butlletí municipal donant les gràcies a la xifra exacta de votants que hem tingut, felicitant públicament al partit socialista o dient lo bé que ho farem els propers quatre anys amb el nou regidor de Som Poble. Però això està massa de moda i ja hauríeu de saber que no sóc massa propens a seguir les tendències.

Acabo el meu pas per l’Ajuntament entenent que la institució té límits, cada vegada més evidents. Veient també com el fet de creure el contrari, és a dir, que l’Ajuntament ho és tot, té molts riscos i conseqüències. Les estem patint dia rere dia, aixecant un poble que li costa accelerar-se per si sol. On els lideratges unipersonals i l’egocentrisme posen en risc el futur del poble en molts àmbits: associatiu, cultural, econòmic i polític.

Ens hem d’explicar millor, jo el primer. Hem de saber fer política des dels objectius i des del model de poble que volem, i no des de les accions aïllades, les obres públiques, els àpats populars o els dies de festa major. Això no és possible fer-ho als plens bimensuals de l’Ajuntament, on la rigidesa dels ordres del dia i el reglament orgànic municipal no permeten aquests tipus de debats. La política institucional com es viu a la Canonja i segurament arreu, també propicia que algú parli malament de tu, a les teves esquenes, per pur tacticisme partidista. Jo ho he patit. Per tant, hem de tornar a treballar on no ens hauríem d’haver mogut mai: a les entitats i col·lectius de la Canonja i d’arreu d’aquest país, a l’emprenedoria econòmica, a la ciència, a l’esport, l’oci i la cultura autogestionada, i als moviments polítics que no pensen només en l’Ajuntament ni en escalar la piràmide estructural del partit com a única fita.

Sona el campanar, saps que són les vuit del vespre i que ja fas tard, t’acomiades del teu company amb un petó, d’una revolada baixes les escales de casa, surts al carrer, saludes a la veïna que acaba de ser mare, retreus a l’altre veí que deixi pixar el gos a la cantonada, creues el carrer, fas un cop d’ull a l’aparador de creacions artístiques de la veïna de més amunt, saludes a una padrina que diu que t’ha vist a la tele i, en poc més de cinc minuts, has repassat la teva vida sent tu mateix, sent part del poble que t’ha vist créixer i que has fet créixer. Som-hi.